Filosofia AcompanyArt

Pedagogia de la salut a través de l'art

La millor manera que se’ns acut per transmetre la filosofia d’aquest projecte i els motius pels quals utilitzem l’art com a eina terapèutica pel canvi social és expressant-vos el següent relat.

És un conte que de ben segur us tocarà alguna part de vosaltres. Una història que perviu en cada una de les nostres vides. Una història passada i present compartida per tots, i que marcarà el nostre futur. Una història de por i de tristesa, d’amor i d’esperança. És la història del respecte a la vida, de la lluita contra la violència i de la recerca de seguretat per viure. És la nostra història, la història de la humanitat.

 

Fa uns anys, tampoc gaires, les persones vivíem repartides pel món en forma de grups aïllats. Tots els pobles estaven formats per homes i dones de totes les edats. Des dels més menuts que aprenien jugant, fins els més vells que sàviament aconsellaven a la resta de la tribu quan havien de prendre decisions importants. Tots els pobles vivien en contacte amb la natura. Sabien que d'alguna manera en formaven part, que ells també eren natura.  Aquesta manera d'entendre les coses feia que tractessin el seu entorn amb agraïment i respecte obtenint-ne tot allò que necessitaven. Vivien al costat de rius, mars o llacs, és a dir, llocs on abundés l'element més essencial de la vida, l'aigua. Construïen les seves cases amb materials naturals com ara pedra, fusta i fang. S'alimentaven del que caçaven i recol·lectaven a la proximitat.  Es cosien els seus propis vestits amb pells d'animals i teixits vegetals, sobretot per guarir-se del fred. Es guarnien els cossos amb pintura i amb joies fetes artesanalment a partir d'aquells elements que els semblaven d'allò més bonics. De la mateixa manera també decoraven el terra i les parets. Cantaven i tocaven amb instruments de percussió, corda i/o vent, mentre ballaven alegrament al voltant d'una foguera al ritme de la música. Utilitzaven les mans per curar-se fent-se carícies i massatges els uns als altres, i preparaven les medicines amb remeis naturals, sobretot extrets de plantes silvestres. Receptes, arts i consells que s'havien anat transmetent oralment generació rere generació. 

Així doncs, podriem dir que en aquella època la natura era la nostra vivenda, el nostre aliment, la nostra medicina, la nostra font d'inspiració artística i la nostra mentora. El cos i l'art eren les nostres formes d'expressió. I expressar-nos era la manera més adequada per sentir-nos millor. Així , expressar-nos ens curava. 

Les persones del món sencer, tot i viure en llocs diferents, compartien les mateixes necessitats, les mateixes preocupacions i alegries, els mateixos dubtes, els mateixos somnis i desitjos… Ara bé, cada poble tenia les seves particularitats. Cada poble establia els seus propis límits de com s’havia de pensar, sentir i actuar. De què s’havia de fer i com s’havia de ser. Aquestes línies divisòries definien la cultura i es traçaven d’acord amb l’essència i continuïtat dels valors i creences que cada poble defensava. Valors que es mantenien vigents perquè en algun moment havien sigut útils per superar alguna dificultat que posés en perill la supervivència del grup.

Amb el temps, tots els pobles van anar creixent i expandint-se fins que un dia van contactar els uns amb els altres. Com que cada un volia preservar intacta la seva identitat i no estava disposat a canviar-la i/o compartir-la per por a perdre-la, les fronteres es van reforçar. Tot allò que fos diferent i desconegut era considerat perillós i amenaçador. Era un instint que arrelava en la preservació de la vida. Però quan més rígids i estrictes eren els límits definits per la cultura, d'allò que en diem bé o mal, normal o anormal, menys tolerància hi havia a la diversitat dels seus membres. Així es definien comportaments desajustats, desordres emocionals i es cometien més infraccions.

Així doncs, la supèrbia i la por a allò desconegut va anular la comunicació i l’entesa entre els grups de persones. Cada un es tancava en el seu propi discurs i feia impossible que s'arribés a un pacte. La intolerància, l’odi i la ràbia van extendre’s. El resultat final va ser una lluita sanguinària entre exèrcits que lluitaven en nom de la bandera que els representava. La gent vivia en un món molt insegur. La por estava instaurada a tot arreu degut a la brutalitat i a la violència de les guerres. En aquella època no es valorava la vida d’un altre ésser humà com la pròpia. I menys encara si parlem dels nens i de les dones, o de les persones amb alguna dificultat física o psíquica. O senzillament d’aquells considerats diferents segons la cultura d’aquell temps i moment. Aquest era l’ambient que respiraven els nostres avantpassats a l’Època Clàssica.

Per resoldre aquest gran conflicte entre cultures va ser necessari que es produís un canvi en la manera de pensar de la població. Segurament el canvi més important de la nostra història. No va ser un canvi planificat de manera conscient. Tampoc obeïa a una dinàmica caòtica i sense estructura. Va ser un procés orgànic comunitari útil i necessari per resoldre conflictes i millorar l’adaptació dels grups de persones que compartien un mateix territori. Començava el procés del pacte de les veritats. Neix la humanització.

La brutalitat va passar a ser malvista i era necessari explicar-la mitjançant l’autolegitimació de les accions violentes. La defensa de la estabilitat, la preservació de la pau, el diàleg i la democràcia van convertir-se en valors molt preuats i indiscutiblement acceptats. Tot plegat va conduir cap a una vida més esperançada a la població.

Al llarg del temps es produeixen uns canvis progressius en la percepció de les persones i es consolida una nova manera de cartografiar el món. Arribem a la Modernitat.

COM EDUQUEM I COM APRENEM ?

Aquest canvi de consciència social de l'Època Clàssica a la Modernitat no hagués sigut possible només amb l’acció de govern o amb el simple augment de normes legals o de repressió policial. Va ser necessari influir en la manera de pensar de la població. Un procés educatiu que fos capaç d’instal·lar noves imatges de referència sobre la humanitat i els temes relacionats amb la vida. Com si convidéssim a les persones a veure el món des d’una nova terrassa existencial. La realitat comença a canviar quan iniciem el procés de canvi del sistema perceptiu-reactiu subjectiu de manera expansiva fins que arriba a fer-se col·lectiu*.

Va ser necessari accedir al pensament més profund i antic dels humans: el pensament sensorial. Va ser necessari afectar a l’estructura profunda del pensament de cada individu perquè autorregulés el seu comportament*.

Tot canvi d'època respon principalment a un canvi de mentalitat. Una manera nova d'entendre el món. Al llarg de la història l'eina més útil per instal·lar noves imatges de referència a la ment de les persones ha estat l'educació. Les arts plàstiques, narratives i escèniques busquen la comunicació en aquest registre sensorial. Des dels paleolítics amb les seves pintures rupestres fins els relats i anècdotes que actualment expliquem als nostres fills.

COM ENS EXPRESSEM LES PERSONES ?

El llenguatge sensorial és el llenguatge de la natura: la comunicació vital. Les persones, igual que qualsevol altre ésser viu, ens comuniquem amb el nostre entorn mitjançant el cos. La divisió entre cos i ment és un artifici pedagògic construït culturalment perquè ens entenguem. En realitat les persones funcionen d'una manera unitària i entramada.

L'expressió corporal la podem considerar universal ja que és la única llengua comú de tots els éssers vius.

És impossible no comportar-se i, per tant, és impossible no comunicar. Tots els éssers viu s'expressen o reaccionen amb el cos. D’això en diem emocions, símptomes, conductes... I, en ocasions, els seus comportaments modifiquen l'entorn. D'això en diem expressió cultural. De fet cultura prové del mot cultivar.

En el cas dels éssers humans podem considerar l'art com la forma d'expressió simbólica o cultural més rellevant. El patrimoni cultural és un reflex de com s'estructura la xarxa neuronal d'un grup de persones, és a dir, de com utilitzen els seus òrgans sensorials i la seva imaginació.

COM ENTENEM LA INFÀNCIA ?

Fins els 6-7 anys les persones ens movem fonamentalment utilizant la ment sensorial-emocional i la ment exploratòria o de connexió a camp. Aprenem sentint i actuant. Percebem les coses d'una manera íntegra, des de una prespectiva àmplia, vivim oberts sensorialment al món. La realitat se'ns presenta totalitària i sense paraules en forma de imatges, sons, sensacions, olors i sabors. Per estructurar o ordenar el món i referir-se a les coses els infants senyalen i formulen la següent pregunta: això què és? D'aquesta manera etiquetem i atribuïm significat a les coses.

 

A partir dels 6-7 anys la bioquímica corporal canvia i la ment racional o conceptual pren més protagonisme.

QUÈ VOL DIR ACOMPANYAR ?

Les paraules "acompanyar" i "companyia" etimològicament provenen de la mateixa arrel "compartir".

Humanitzar parla de tolerància, de respecte, de compartir, d’ajudar i deixar-se ajudar, de retornar a la naturalitat. A AcompAnyart volem seguir impulsant aquest canvi de la visió del món. Un canvi cap a un model de societat on l’equilibri entre el viure i el deixar viure sigui el més òptim possible.

I és que expressar-se és sinònim de salut.

​                                                                                                                                                                       ​

​*Informació extreta i sintetitzada a partir de l’estudi sistemàtic del Dr. Bernardo Ortín Pérez sobre l’evolució del pensament sensorial i la seva influència en l’inadaptació social dels infants. Trobareu aquests estudis al seus llibres magistrals La vida es imaginada, 2013 i Los niños invisibles, 2003.

© 2017 AcompanyArt