Please reload

Entrades recents

I'm busy working on my blog posts. Watch this space!

Please reload

Entrades destacades

L'espatlla de la Paula

03/05/2018

 

 

Tot va començar fa tres anys, just al acabar el curs d’emergències sanitàries. Em passava el dia carregant i descarregant pesos. La jornada era frenètica i amb prou feines tenia temps d’anar al lavabo i dinar. A la nit, després de passar-me tot el dia pencant havia de preparar-me el taper per l’endemà, fer les feines pendents de casa i repassar la muntanya d’apunts pels controls de l’avaluació continuada de la formació. L’ansietat al pit i les taquicàrdies eren la meves companyes habituals. Dormia poc.

 

I vet aquí que un dia, sense que passés res extraordinari, almenys que jo recordi, va aparèixer el dolor. Era un dolor que punxava i es localitzava al voltant de la clavícula, ben a prop de l’espatlla. Cada dues setmanes el dolor picava a la porta i s’instal·lava al meu cos durant ben bé 6 dies seguits. Quan més movia el braç més mal em feia. Vaig abandonar les peses i el gimnàs. L’agradable sensació de frescor del Fisiocrem m’alleujava els primers 10 minuts…però després sant tornem-hi. El mateix em passava amb el Bàlsam de Tigre.

 

Vaig anar al CAP perquè el meu metge de capçalera em visités. Durant l’interrogatori vaig recordar que acostumava a penjar la motxilla al mateix costat, a l’espatlla dreta. A l’exploració em va trobar molt tensa dels trapezis i de la musculatura de les cervicals. Va diagnosticar una gran contractura al trapezi. Em va enviar a que em fes una radiografia i que em prengués 1 relaxant muscular al dia durant 7 dies. A la radiografia no va veure res anormal. Em va dir que si feia repòs se’m passaria. Paral·lelament em va recomanar que deixés les pastilles anticonceptives perquè em pujaven la tensió arterial i si seguia amb aquest ritme podria patir de problemes del cor.

 

Així ho vaig fer. Al juny, quan vaig acabar el curs i semblava que la guerra ja havia passat, va arribar la postguerra. Ara resulta que era jo qui tenia una emergència sanitària. Mals de panxa, inflor de pits, infeccions vaginals per càndides… I vinga antibiòtics i més antibiòtics. Em van dir que tot plegat eren els efectes secundaris de les hormones sintètiques. Em notava cansada, amb molta son i amb poca força als músculs. Em mostrava molt irritable amb els demés i era molt més sensible a tot tipus de sorolls, als canvis de llum, al vent, a la humitat… El meu cos s’estava transformant en una màquina en estat d’alerta permanent atenta a qualsevol cosa que em semblés potencialment perillosa. Amb tot, m’anava consumint i deteriorant: les ungles se’m trencaven, les genives em feien mal i em sagnaven quan les raspallava, la pell estava molt sensible al tacte i ràpidament reaccionava envermellint, el cabell em queia… tot un quadre.

 

Just quan descansava, sobretot abans d’anar a dormir, al quadre dolorós s’hi afegia la taquicàrdia amb aquella pressió asfixiant al pit que m’obligava a respirar ràpid i superficialment. Era molt curiós perquè quan em parava i baixava la guàrdia més s’intensificava la simptomatologia, mentre que quan feia exercici i em distreia em deixava fer més tranquil·la.

 

Ara fa un any em va caure un matalàs a sobre que em va acabar d’espatllar del tot. Des d’aleshores el dolor ha estat molt més intens i angoixant. Quan més l’ignoro més punxades em fa. I de conduir ni en parlem, sobretot quan poso la segona i la marxa enrere. Elevar l’espatlla també em fa mal. El braç no el puc aixecar ni lateralment ni endavant. És un dolor que punxa, entre la clavícula i l’espatlla. Com si se’m clavés el braç i no em deixés moure’l. Inclús se m’han arribat a adormir el 3r i 4t dits de la mà. Durant la nit el formigueig acaba expandint-se a la resta de dits, al palmell de la mà i a una part de l’avantbraç. Des d’aleshores ençà les nits són horroroses. Quan em tombo damunt la banda esquerra m’he d’aguantar el colze. Quan em recolzo a la banda contrària, piiiiiiiiing! Com si em clavessin una agulla calenta i afilada de 5 centímetres que em fa saltar i brincar. És com un càstig, m’obliga a canviar de posició instantàniament. 

 

A l’estiu vaig tenir alguns conflictes familiars a casa que em van remoure molt per dins i fa molt poc que he canviat de feina. Aquests últims dies em punxa i el dolor s’irradia fins a l’orella dreta i sento un soroll molt finet, com un xiulet. Fa 4 mesos que m’estan sortint grans a la pell de la cara, dels braços, del pit i de les lumbars. El metge m’ha receptat una crema amb antibiòtic.

 

Ara treballo al “super” i he de demanar ajuda als meus companys perquè em pugin les caixes a les estanteries. Em sento trista i deprimida. Impotent i amb ansietat. He perdut les ganes de fer fotografies i d’escriure poemes. He deixat de cuinar i de fer exercici. Tiro pel menjar ràpid, i em distrec mirant la televisió. (Sospira) Necessito que algú m’ajudi.

 

 

Nota: actualment la Paula es nota molt més estable i sense dolor. Va rebre ajuda i tractament durant uns mesos i va anar modificant poc a poc els seus hàbits de vida. Només li falten tres dits per tocar amb el braç a l'orella (els últims graus de flexió i adducció de l'espatlla) i continua fent exercicis de mobilitat i control muscular pautats pel fisio. Ha decidit reconstruir el seu cos menjant aliments i deixant de consumir productes. Fa esport tipus cardio al gimnàs i cada nit després de sopar surt a passejar el seu gos Draco per oxigenar-se i relaxar la musculatura abans d'anar a dormir. També ha reestablert el vincle amb les persones que té més properes. El seu cos s'està revitalitzant, tal com ho manifesta la seva pell, l'amplitut i profunditat de la seva respiració, la sensibilitat de les genives, el creixement del cabell i les ungles... Darrerament s'ha apuntat a un curs de fotografia digital i està reescribint alguns poemes que tenia desperdigats en diverses llibretes reunint-los en un sol bloc. 

 

 

Actualment (i ja a partir de la segona meitat del segle XX) vivim en una societat molt exigent per la fisiologia de l’ésser humà. El temps està marcat per un ritme vital molt accelerat i la informació que ens arriba d’un entorn tecnològicament hiperdesarrollat és desbordant.

 

Aquest model de societat porta a que visquem la vida com si anessim amb el pilot automàtic activat, sense aturar-nos a pensar ni sentir en cap moment com vivim i què estem fent amb la nostra vida.

 

Si es manté aquest ritme durant un llarg període de temps generarà problemes de salut que el nostre cos manifestarà en forma de senyals, en termes mèdics diriem signes i símptomes. El cas extrem és un burn-out de la persona.

 

Si algú del segle XVIII vingués a viure amb nosaltres moriria d’un infart en poques setmanes: no podria adaptar-se a la velocitat vital. (Dr. O’Byrne)

 

Parar i tornar a posar els rellotges en hora de forma coherent amb el nostre ser serà dels actes més revitalitzants que podem fer.

 

La societat actual té tanta pressa per no arribar a enlloc. (Salvador Vega i Ferrer)

 

Dedicar un espai a recuperar el contacte amb nosaltres mateixos, amb el que sentim realment, amb els nostres desitjos i amb la nostra pulsió vital és el pas més important per poder prendre decisions lliures a la nostra vida.

 

 

seguei-nos a Facebook
Please reload

Segueix-nos
Please reload

Buscar per tags
Please reload

Arxiu
  • Facebook Basic Square
  • Instagram Social Icon

© 2017 AcompanyArt