Please reload

Entrades recents

I'm busy working on my blog posts. Watch this space!

Please reload

Entrades destacades

Entrevista a en Pere Limeres

04/09/2018

En Pere Limeres, una persona interessada en l'ornitologia i el benestar de les persones, ens ha cedit tot un llistat d’ocells característics de la Costa Brava juntament amb una breu descripció d’algunes particularitats dels que ell considerat més rellevants. Aquest material serà una valuosa font d’inspiració pels il·lustradors quan confeccionin les seves obres d’art al projecte Donem color a la nostra sanitat.

 

  

Ens trobem a Sant Antoni de Calonge a la casa de la familia d’en Pere qui molt amablement ens convida a entrar-hi per fer una breu entrevista. Comencem passejant pel jardí, orientat al sud. Ens trobem rodejats de natura: pins, oliveres, flors de tots colors... Al fons l’hort de la casa. Fem la foto per l’article del Blog i pugem escales amunt a la balconada del pis de dalt des d’on es pot veure el mar entre les capsades dels pins. Se senten diferents cants d’ocells que desconec. Alguna gavina vola entre els edificis de l’altra banda de la carretera. La seva mare ens saluda desde baix amb l’alegria i l’energia que la caracteritza i entra directa a la cuina de la casa del jardí per preparar el sopar. El menú d’avui: truita d’espàrrecs (collits fa ben poc per ells mateixos), pa amb tomàquet, formatge i embotit. Pregunto a en Pere on prefereix que fem l’entrevista. "Anem a la meva habitació, allà estarem tranquils", em diu. Assegut a l’escriptori alço la mirada a les estanteries. El color groc de les revistes em crida l’atenció. En Pere veu que m’hi fixo i m’acosta un dels exemplars. Des del primer fins l’últim volum de la col·lecció de la revista mensual National Geographic. Me n’adono que estic davant d'un gran aventurer que gaudeix viatjant pel món de les ciències naturals i socials.

 

Com hem comentat abans, el projecte “Donem color a la nostra sanitat” té com a objectiu transformar alguns espais sanitaris, en aquest cas, l’Hospital de Palamós i el Cap de Palafrugell, per afavorir el benestar de pacients i treballadors. Recordes alguna experiència personal en un centre sanitari que hagi sigut significativa per tu i que t’agradaria compartir amb nosaltres?

 

De petit, quan tenia 7 anys, em van portar a l’hospital. Sentia un dolor molt intens a sota el melic i a les lumbars. La febre no baixava. El metge que em va atendre va diagnosticar una infecció d’orina per un estretament de l’urèter. No li va donar gaire importància. Jo em seguia queixant del mal i la febre no baixava. Els meus pares estaven molt amoïnats i van decidir contactar amb un metge del Clínic Calonge especialista en aparell digestiu amb qui compartien una bona relació. Ell de seguit va veure que sí que era important i s’havia de tractar amb urgència. Com que tenia contacte amb metges de l’Hospital Clínic de Barcelona va dir als meus pares que em portessin allà i que em farien proves. Efectivament la cosa va ser greu. Patia d'un reflux d’orina per un colapse a l’urèter. Era un cas de cirugia d’urgències. Em van operar a la Vall d’Hebrón i vaig estar uns vint dies aproximadament ingressat a una habitació de l’hospital. Un dia els meus pares em van portar un llibre a l’hospital. Era un llibre d’il·lustracions d’ocells. Ells sabien que a mi aquestes coses m’agradaven molt i vaig estar molt content de que ho fessin. Gràcies al llibre l’estada va ser molt més divertida i entretinguda. He de dir que a  la Vall d’Hebrón em van tractar molt i molt bé. Fins els 17 anys vaig anar cada any a l’uròleg de l’Hospital a Barcelona, on em feien una prova nuclear i unes ecografies per assegurar-nos de que tot funcionava correctament, i desde llavors  fins ara, a l’Hospital de Palamós.  Una de les seqüeles que va tenir després de l’operació va ser que el ronyó sa hauria de treballar més per suplir la feina de l’altre (un treballa el 82 % i l’altre un 18 % aprox).  És per això que em fan les proves. Sort que la natura és sàvia i ens ha fet dos ronyons per si un ens falla.

 

Has comentat que durant la teva estança a l’hospital et van regalar un llibre d’il·lustracions d’ocells. Què significa per tu el món dels ocells?

 

Sempre m’ha agradat la natura en general. De petit m’agradaven molt els dinosaures i els insectes. Quan sortia al camp buscava insectes de tot tipus. Escarabats, papallones, saltamartins... Em passava moltes estones a l’aire lliure. A dins de casa m’agradava veure els documentals d’animals que feien al Canal 33 o TVE. Em captivava veure què feien, com vivien, com s’alimentaven... Em podia passar hores i hores mirant aquests reportatges a la televisió.

 

D’on creus que prové aquesta passió que tens per la natura?

 

A casa sempre hem estat rodejats de natura. Com a curiositat et diré que un dels primer regals que vaig rebre de la meva tribu quan vaig néixer, de fet del meu padrí, va ser un ocell de peluix. També recordo que de petit ben petit, englobant l’època que em van operar, a casa ja teniem un canari com a mascota, segur que va ser un obsequi del meu oncle o del meu padrí, o dels dos. Es deia Tipi. A ells sempre els hi han agradat els ocells. I és que a casa seva sempre han tingut canaris i feien competicions arreu del mediterrani per demostrar quin era el canari més bonic. A més d’en Tipi també vaig tenir com a mascota en Kiku, el periquitu, quan tenia 9 anys. Sempre se’m passejava pel braç i quan jo tombava la guardiola, ell hi posava el cap pel forat, agafava una moneda i la tirava al terra. Després baixava a recollir-la. Era un ocell molt astut. Era molt graciós veure’l com es mirava al mirall de l’entrada al pasadís i jugava movent el cap en totes les direccions. També feia un espectacle amb el mando de la tele. Feia tota una exhibició. Un autèntic ritual de seducció. Com si se’l volgués lligar. I deia algunes paraules i alguna frase.  Estàvem ben entretinguts a casa.

 

Recordes algun altre llibre que t’hagi marcat significativament?

 

Sempre m’han agradat els llibres amb il·lustracions i fotografies d’animals. La meva germana em va portar un llibre de sud-amèrica, que aprofundeix més sobre els ocells (Aves. Vida y conducta) quan es va llençar a l’aventura fent ruta amb la bicicleta Tàndem.

 

Què és el primer que et passa pel cap quan veus un animal?

 

Busco identificar-lo. Necessito resoldre el dubte. Saber què és allò que veig. Com es diu. Em faig una pregunta que tots ens hem fet quan hem sigut petits: això què és? I per què? Doncs no és el mateix veure un ocell típic o que he vist molts cops que un que no he vist mai, o un que és una raresa.

 

Canviem d’escenari. Imagina’t que estàs a una habitació d’un hospital. El teu hospital ideal. Com t’agradaria que fos aquesta habitació?

 

Si estigués en una habitació d’un hospital penso que el que més m’agradaria és veure fotografies de natura a les parets del meu voltant. Preferiria fotografies abans que dibuixos. Per mi les fotografies ja són boniques de per si, són més reals. Mostren la realitat tal qual és. També n’hi ha de molt artístiques. Si mires les fotografies del National Geographic veuràs unes imatges que flipes. Sempre m’han agradat més les imatges reals que no pas els dibuixos. Tot i així recordo que el dibuix ha estat molt present a la meva vida. Quan tenia 9 anys vaig guanyar el segon premi d’un concurs de Sant Jordi en la modalitat de dibuix. Vaig ampliar la imatge d’un puput d’una de les meves guies i en un dibuix de tamany DIN A3. El puput és un ocell d’un ordre on la majoria són ocells tropicals, com el blauet, el gaig blau o l’abellarol, (són dels pocs que podem trobar a Europa d’aquest ordre). De petit passava moltes estones dibuixant, sobretot personatges del Bola de Drac i animals de tot tipus.

 

A més a més d’allò visual hem pensat que també podriem transformar l’ambient en un sentit auditiu. Què hi sentiriem en aquesta habitació? Hi posaries alguna música?

 

Durat les passejades al camp m’agrada molt escoltar el cant dels ocells. Intento memoritzar la seva melodia i el ritme. La tórtura em surt molt bé, reconec que és fàcil imitar-la. En un centre sanitari posaria un ambient amb sons de natura que ajudin al benestar dels pacients, com ara el so de la pluja, les onades del mar, l’aigua baixant d’un riu. El so del vent també m’agrada molt, em desperta, com si volés en altitut. De tant en tant també el cant d’un ocell, sense que molesti.

Referent a les imatges m’agradaria imatges des d’una gran alçada. L’altitud em fa sentir molt bé. M’agrada estar a dalt, a les puntes. Em dóna serenitat i tranquilitat. L’escalada a les penyes em genera tota una cascada d’emocions i sensacions plaents. Em fa sentir viu. Quan veig un ocell, em fa estar en alerta, per localitzar-lo ràpid i tenir temps de saber què és.

 

Recordes alguna experència en concret? Podries compartir-la?

 

Recordo quan vaig anar amb el meu pare a Cala Montgó, entre l’Escala i l’Estartit, i vam visitar un antic lloc d’un canó de la guerra civil, com aquí a Palamós al Molí de Vent. Molt a prop hi havia una barana de fusta que limitava i protegia que algú caigués pel penyasegat. Des d’allà dalt miràvem encuriosits i amb respecte el relleu escarpat vertical molt típic d’aquella zona de la costa. Entre les roques mirant vora el mar vam veure un parell de falcons peregrins. Eren molt avall i costaven molt de distingir. Vaig suposar que eren falcons per ser tant a prop del Montgrí i pel soroll estrident característic que fan les aus repàs. Vaig sentir l’adrenalina al cos. Quan sóc en una penya sento exactament això. Sorpresa, alegria, el batec del cor se’m dispara. Recordo la via ferrata que vam fer a Sant Feliu de Guíxols, quan estava enganxat a la roca a uns 10 metres de l’aigua amb els gavians volant al meu voltant. He comprovat que l’escalada m’ajuda molt física i mentalment, sobretot en guanyar seguretat amb mi mateix. Primer tens por a caure, però amb pràctica te’n vas ensortint.

 

Quines imatges posaries en el sostre d’un quiròfan?

 

Paisatges sense que hagi passat la mà de l’home. Que predisposin al benestar. Personalment això és el que m’agrada. Penso que allò Real, la Natura, no es pot superar per molt que ho intentem.

 

(Sentim l’olor a pa torrat. El sopar ja és a taula. Els nostres intestins insisteixen en deixar l’entrevista aquí.)

 

Moltes gràcies per la teva generositat Pere i per aquesta estona tant agradable que hem passat amb tu i la teva familia.

 

 

 

seguei-nos a Facebook
Please reload

Segueix-nos
Please reload

Buscar per tags
Please reload

Arxiu
  • Facebook Basic Square
  • Instagram Social Icon

© 2017 AcompanyArt