Please reload

Entrades recents

I'm busy working on my blog posts. Watch this space!

Please reload

Entrades destacades

L'últim viatge: el retorn a casa

19/12/2018

 

 

Hänsel i Gretel vivien amb el seu pare un pobre llenyataire i la cruel madrastra. Eren tan pobres que gairebé ja no tenien ni menjar per a tots quatre.

Una nit la madrastra va dir al pare, d’amagat:

– Ja no ens queda res per menjar!. Demà portarem els nens al bosc i els hi deixarem … No sabran trobar el camí de casa.

Al principi el pare no volia de cap manera però la dona hi va insistir tant que al final el va saber convèncer. Hänsel ho va sentir tot i va començar a pensar en la forma de sortir-se’n.
A mitja nit Hänsel va tenir una idea. Va sortir de casa i va agafar tot un seguit de pedretes lluents que hi havia pels voltants de casa seu i se’n va omplir les butxaques. I silenciosament se’n va anar a dormir.

L’endemà la madrastra els va portar ben endins del bosc. De tant en tant reganyava en Hänsel, que es quedava enrere, ja que dissimuladament anava deixant les pedretes que havia recollit la nit anterior.

Quan van arribar en un lloc prou llunyà, la madrastra els va dir: – Espereu-vos aquí fins que tornem. No trigarem. Mentrestant, aneu recollint llenya – Van estar esperant i esperant fins que es va fer de nit.

Llavors Hänsel va començar a seguir el camí de pedretes lluents que havia deixat. I així fou com abans de que els seus pares anessin a dormir, varen poder tornar a casa.

La madrastra no estava gens contenta, i va insistir per tornar-los a dur al bosc, encara més endins. El pare, al principi no volia, però al final encara es va deixar convèncer un altre cop.

L’endemà els van despertar tant d’hora que a en Hänsel no li va donar temps d’agafar les pedres lluents. El seu pare els va donar una mica de pa, que Hänsel va pensar a fer servir com les pedres, els va portar molt endins del bosc i els van dir – Espereu-vos aquí fins que us vinguem a buscar -. Ells es van esperar però quan ja es feia de nit i no tornaven van buscar el camí de tornada però no el van saber trobar: Les formigues se l’havien menjat.

Tot d’una van veure un ocell negre que volava a prop d’ells i que de tant en tant s’aturava, semblava que els volgués indicar el camí, el van anar seguint i van arribar a una caseta construïda de dolços, bombons i altres llaminadures.

Aquella casa era d’una bruixa i era per atraure els nens i després menjar-se’ls així que quan els nens s’hi van apropar, la bruixa els va fer presoners.

Com que en Hänsel estava molt primet, la bruixa el va tancar en una gàbia i l’alimentava bé per anar-lo engreixant abans de menjar-se’l. Mentrestant, la Gretel havia de fer les feines més pesades de la casa.

Un dia, la bruixa va decidir que Hänsel estava ja prou gras com per a ser menjat i va ordenar a Gretel que mirés si el forn ja estava ben encès.

-No sé com s’obre – va dir la Gretel.

La bruixa va anar cap al forn i va dir – Mira, i fixa’t-hi bé i aprèn-ne – Però quan la bruixa va obrir el forn, ràpidament la Gretel li va donar una bona empenta i va tancar la porta amb la bruixa dins.

Aleshores va alliberar a Hänsel i se’n van anar, però abans es van omplir les butxaques de les pedres precioses del tresor de la bruixa.

Els nens van fugir pel bosc, van córrer fins arribar a la vora d’un llac i un cigne blanc molt bonic es va oferir per portar-los a l’altra banda on van trobar el seu pare que els estava buscant.

Es van abraçar i amb el tresor de la bruixa van viure rics i feliços per sempre.

 

(Hänsel i Gretel, germans Grimm)

 

 

 

Els contes són un valuós instrument de coneixement i reafirmació de la nostra identitat i ens permeten recuperar alguns espais antropològics arquetípics que ens ajuden a situar-nos en el món.

 

La majoria dels espais on es desenvolupen les històries en els contes de fades tenen un paper clau per comprendre la psicologia dels personatges. L'espai està carregat de significat simbòlic i esdevé una prolongació dels éssers que allí hi apareixen. La casa, per exemple, dóna sentit a les persones que l'habiten i les situa en un context històric i relacional determinat.

 

A la història de Hänsel i Gretel els protagonistes fan tot el possible per tornar a la pròpia casa, a la seguretat, on el seu pare els espera lamentant-se per no haver fet res per evitar el seu abandonament.  L'últim viatge, el llarg viatge de retorn a casa, representa el viatge de retorn al nostre centre, a allò que ens connecta amb nosaltres mateixos i ens identifica. De fet, en diferents escoles de psicologia de l'art s'interpreta el dibuix de la casa com una representació gràfica del jo. 

 

En oposició a la casa, espai antropològic per excel·lència, tenim els "no llocs", que són espais despersonalitzats, freds i deshumanitzats, construïts en massa durant la modernitat. Aquests llocs ens desallotjen com a individus de la nostra condició humana i ens remeten a un món altament tecnificat i desvitalitzat. Un espai sense significats antropològics per l'individu que el connecta amb la solitud i el buit existencial.

 

En un altre ordre de coses, antigament era costum que les persones naixéssim i moríssim a casa. La majoria dels fets de la vida quotidiana es desenvolupaven a l'entorn familiar i els metges visitaven els seus malalts a llurs llars. La medicina estava ben integrada a la cultura i a la sociologia de les persones.

 

Actualment la vida i la mort conflueixen en llocs públics, com ara els hospitals. Naixem en una sala de parts, morim a l'hospital i ens van a vetllar a un tenatori. Tot plegat lluny de l'espai antropològic originari que és la casa.

 

Ja hi ha nombrosos centres sanitaris públics que han reaccionat enfront aquest oblit i aposten per preservar o acostar les persones als espais antropològics respectius, especialment en moments altament significatius com és el naixement o la mort. També en transformar els espais sanitaris en llocs més acollidors propers al context casolà. Un pas endavant per ajudar a les persones a retornar a casa en els grans capítols de la vida.

 

Sembla que els àmbits personal i institucional tornen a integrar-se poc a poc.

 

 

 

Bibliografia:

 

Augé, Marc. Los "no lugares". Espacios del anonimato. Una antropología de la sobremodernidad. Barcelona: Gedisa, 1995, pp. 41-58.

seguei-nos a Facebook
Please reload

Segueix-nos
Please reload

Buscar per tags
Please reload

Arxiu
  • Facebook Basic Square
  • Instagram Social Icon

© 2017 AcompanyArt